Història de València

L’any 138 a. C., el cònsol Dècim Juni Brut va fundar Valentia com a retir per als seus legionaris veterans. Situada en una illa fluvial del Túria, la ciutat va nàixer sota el signe del valor. Encara que va ser arrasada en les guerres sertorianes (75 a. C.), aquest primer assentament va establir el “quilòmetre zero” en l’actual Almoina, vinculant per sempre el destí de la ciutat a la fertilitat de les seues terres i la proximitat del Mediterrani.

Després d’un període d’oblit, València va renàixer sota el mandat d’August. Al segle II va assolir la seua plenitud romana, dotant-se d’infraestructures com un circ amb capacitat per a 10.000 espectadors. La ciutat s’organitzava al voltant del Fòrum, en la cruïlla del Cardo i el Decumanus. Hui, passejar pel carrer Cavallers és xafar aquell traçat clàssic, mentre que al Centro de Arte Hortensia Herrero es poden contemplar les impressionants restes de les graderies originals d’aquell gran circ romà.

Amb la decadència de l’Imperi Romà, València va entrar en una etapa de transformació marcada per l’acceptació del cristianisme i l’arribada dels visigots. La ciutat es va replegar sobre si mateixa, convertint-se en una seu episcopal de gran importància religiosa. D’aquest període d’“obscurantisme” i transició ens queda un tresor ocult: la Cripta Arqueològica de la Presó de Sant Vicent, on les restes d’una capçalera episcopal i un baptisteri narren l’inici de la València cristiana.

L’any 714, l’arribada musulmana va transformar la fisonomia i l’ànima de la ciutat de manera pacífica. Rebategada com Balansiya, la ciutat es va convertir en un centre de coneixement. El major llegat àrab no va ser de pedra, sinó d’aigua: el complex sistema de sèquies que va crear l’horta valenciana. Aquesta herència continua viva cada dijous en el Tribunal de les Aigües, la institució de justícia activa més antiga del món, que resol conflictes de reg des de fa mil anys.

La fragmentació del Califat va deixar Balansiya vulnerable. El fet més llegendari va ser la conquesta de Rodrigo Díaz de Vivar, El Cid, que en 1094 es va convertir en senyor de la ciutat. Després de la seua mort, el control va passar als almoràvits i després als almohades, imperis arribats del nord d’Àfrica que van imposar el seu rigor militar. Aquest segle i mig de guerres constants i canvis de poder va debilitar la ciutat, facilitant el camí cap a la conquesta definitiva de Jaume I.

El 9 d’octubre de 1238, Jaume I el Conqueridor va entrar a la ciutat, marcant l’inici de l’era cristiana. El monarca va dotar València de lleis pròpies, els Furs, que consagraren els drets dels seus habitants i la identitat del Regne de València. Sobre l’antiga mesquita es va posar la primera pedra de la Catedral el 1262, consolidant el centre de poder civil i religiós que, dos mil·lennis després, continua sent el cor palpitant del centre històric.

València va posar a prova el seu coratge quan el rei de Castella, Pere I “el Cruel”, va assetjar la ciutat dues vegades sense aconseguir rendir-la. Aquesta gesta li va valdre el títol de “Dos Vegades Lleial”, representat per les dues “L” de l’escut actual. Per reforçar la defensa, es va ampliar la muralla i es van alçar les imponents Torres de Serrans (1392). Concebudes com a porta triomfal i baluard defensiu, són hui un dels millors exemples del gòtic civil europeu.

València va ser, durant el segle XV, la ciutat més important de la Corona d’Aragó. La seua puixança econòmica, impulsada pel comerç de la seda, va coincidir amb una explosió artística i literària sense precedents. Va ser l’època dels Papes Borja i de la construcció de la Llotja de la Seda, cim del gòtic civil. El 1437, l’esplendor de la ciutat es va segellar amb l’arribada del Sant Calze a la Catedral. València es va convertir així en un far cultural i religiós, fundant la seua Universitat i atraient savis de tota Europa.

Després de l’esplendor del segle anterior, el XVI va començar amb la revolta de les Germanies, un alçament dels gremis locals contra els abusos de la noblesa. La derrota dels “agermanats” a mans de les tropes reials va donar pas al virregnat de Germana de Foix. El seu mandat va ser una època de dura repressió que va marcar la fi de l’autonomia gremial. Com a símbol del seu poder i llegat, va fundar junt amb el Duc de Calàbria el Monestir de Sant Miquel dels Reis, joia del Renaixement valencià on tots dos descansen hui.

L’any 1707 va marcar un dels capítols més traumàtics. Després de la batalla d’Almansa en la Guerra de Successió, Felip V va abolir els Furs mitjançant el Decret de Nova Planta. València va perdre la seua autonomia política i els seus privilegis medievals. Com a símbol d’aquesta resistència, el retrat del monarca roman penjat del revés al museu de Xàtiva, recordant la fi d’una València que es governava a si mateixa.

El segle XIX va començar amb la defensa heroica davant les tropes de Napoleó (1808-1812); una valentia que li va valdre a la ciutat les branques de llorer en el seu escut i va deixar cicatrius de canonades en les Torres de Quart. Dècades després, el 1865, València va trencar el seu cinturó de pedra: l’enderrocament de les muralles va permetre la creació de l’Eixample. Aquest nou districte de carrers amples i joies modernistes, com el Mercat de Colom, va simbolitzar el naixement de la València moderna.

València va ser capital de la República el 1936, últim refugi del govern abans de la derrota. La victòria de Franco el 1939 va sumir la ciutat en una dura dictadura, marcada per la repressió política i el càstig a la identitat valenciana. En aquest context es va produir la tràgica riuada de 1957, que va inundar la ciutat i va obligar a desviar el riu Túria. Amb l’arribada de la democràcia el 1975, València va recuperar finalment les seues llibertats i institucions.

València hui és el resultat viu de la seua capacitat de reinventar-se. La Ciutat de les Arts i les Ciències, alçada sobre l’antic llit del Túria, simbolitza com una catàstrofe i una dictadura van donar pas a un pulmó verd i a la llibertat creativa. Capital Verda Europea en 2024, la ciutat mira cap al futur sense oblidar les seues arrels: protegeix la seua horta àrab, honra la seua seda gòtica i celebra la seua llum. Passat romà i pols modern en una ciutat eterna.