Les esglésies més boniques de València

No és casualitat començar el recorregut per la Catedral en ple centre de la ciutat. Es tracta d'una construcció gòtica de sòbria bellesa, com es demostra en la Puerta de los Apóstoles, però amb una portada romànica (la del Palau) i una altra barroca (la dels ferros). Va ser edificada sobre un temple romà i, posteriorment, la mesquita major. Destaquen la seua torre campanar, el Micalet, i el cimbori en el transsepte. A l'interior, la capella acull el Sant Calze, els frescos renaixentistes d'àngels músics, el retaule major de Yañez de la Almedina i Hernando de Llanos, així com un parell de llenços de Goya.

Just al costat de la Catedral es troba la Basílica de la Mare de Déu dels Desemparats, lloc de pelegrinatge per a creients. És l'única església del nucli històric que no s'alça sobre antigues parròquies o convents, sinó que és obra nova d'estil barroc. Com a element a assenyalar destaca el camarí, un dels primers construïts a Espanya. Les pintures en la volta són obra immortal d'Antonio Palomino, pintor de cambra de Carles II.

Molt pròxima a la Catedral (Trinquete de Caballeros, 5) es troba l'Església de Sant Joan de l'Hospital, la més antiga de totes les que es troben a la ciutat, ja que va ser erigida per orde directe de Jaume I després de la conquesta de Balansiya. És un clar exemple de la transició entre els estils romànic i gòtic, i conserva influències de l'art mudèjar. En el seu xicotet cementeri annex conserva una secció de la spina (mur central) de l'antic circ romà.

La següent parròquia d'este recorregut, la de Sant Nicolau (Cavallers, 35), és un autèntic imprescindible pel joier pictòric que conté. En entrar en este temple de base gòtica la vista va indefectiblement a la seua volta de creueria on destaquen les pintures al fresc projectades per Palomino i executades pel seu deixeble valencià, Dionís Vidal. Són 1.900 metres quadrats d'al·legories que li han valgut el qualificatiu de "Capella Sixtina valenciana". 

En una cantonada de la plaça de la Reina, i ocupant per complet la de Lope de Vega, s'alça l'església gòtica de Santa Caterina. Digna d'elogi és la seua fina torre campanar barroca, obra de Juan Bautista Viñes en el segle XVII. 

En el carrer de la Nau i en tan bona companyia com la seu històrica de la Universitat de València es troba l'Església del Patriarca, integrada en el Reial Col·legi Seminari de Corpus Christi. En la seua estructura es reconeixen els estils renaixentista, barroc i neoclàssic. No cal perdre's el museu, amb notables obres dels pintors clàssics valencians, ni l'inquietant caiman que presidix la seua entrada i origen d'una curiosa llegenda. Així mateix, el claustre és destacable. 

El recorregut no estarà complet sense visitar, just entre la Llotja de la Seda i el Mercat Central, els Sants Joans, notable edifici sacre de base gòtica i fesomia barroca. De la seua fase inicial conserva el rosetó parcialment encegat (conegut com la O de Sant Joan). Les pintures en la volta, obra també del gran Palomino, van patir parcialment els efectes d'un incendi durant la Guerra Civil. 

Extramurs de l'antiga ciutat fortificada es troba el convent de Sant Doménec (Plaça de Tetuan), de gran riquesa patrimonial, antiga seu de Capitania General, i posseïdora del conjunt més bell de l'estil gòtic flamíger o mediterrani de València. Els seus nervis i arcs faixons helicoïdals impressionen.

I encara que no és una església, però sí va ser seminari, el que hui dia és la seu del Museu de Belles Arts de la ciutat alberga una interessantíssima col·lecció de peces úniques dels segles XIV i XV, entre elles molts retaules, que mostren l'evolució de l'art religiós medieval.